L’Alhambra, denominada així pels seus murs de color vermellós («qa'lat al-Hamra'», Castell Vermell), està situada sobre el pujol de al-Sabika, al marge esquerra del riu Darro, a l’est de la ciutat, enfront dels barris de l’Albaicín i de l’Alcazaba.

Es té constància d’ella per primera vegada al segle IX, quan el 889 Sawwar ben Hamdun va haver de refugiar-se a l’Alcazaba i reparar-la degut a les lluites civils que estaven destrossant  el Califat cordovès, al qual pertanyia Granada. Posteriorment, aquest recinte va començar a eixamplar-se i poblar-se.

Malgrat la incorporació del Castell de l’Alhambra al recinte emmurallat de la ciutat al segle XI, no seria fins al segle XIII amb l’arribada del primer monarca nassarí, quan es fixaria la residencia real a l’Alhambra.

Primer es va reforçar la part antiga de l’Alcassaba, i es va construir la Torre de la Vela i del Homenaje, es va pujar aigua del riu Darro, es van edificar magatzems, dipòsits i va començar la Construcción del palau, del recinte emmurallat, un bany públic i la Mesquita sobre la qual es va construir l’actual església de Santa Maria.

A Yúsuf I i a Mohamed V els devem la reforma de l’Alcassaba i els palaus, l’ampliació del recinte emmurallat, la Puerta de la Justicia, l’ampliació i decoració de les torres, construcció dels Banys i el Cuarto de Comares, la Sala de la Barca, el Patio de los Leones i les seves dependències annexes.

De l’època dels Reis Catòlics fins als nostres dies podem destacar la demolició de part del conjunt arquitectònic per part de Carlos V per a construir el palau que porta el seu nom, la construcció de les habitacions de l’emperador i el Peinador de la Reina i l’abandonament de la conservació de l’Alhambra a partir del segle XVIII. Durant la dominació francesa va volar part de la fortalesa i fins al segle XIX no va començar la seva reparació, restauració i conservació que es manté fins a l’actualitat.